Dos anys decisius per la Barcelona metropolitana

L’any 2026 farà 40 anys que el llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el seu equip van començar a encarregar estudis que ajudessin a pensar en el futur de la ciutat després dels Jocs Olímpics de 1992, tenint en compte la gran transformació no només física, sinó també econòmica, a la que s’havia de fer front.

Dos anys més tard, d’aquells estudis en va sortir la necessitat de treballar de manera concertada amb els principals actors econòmics i socials de la ciutat i va ser així que es va crear l’oficina dirigida per Francesc Santacana des de la que s’impulsaria el I Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, punt de partida per a la configuració del que a hores d’ara és el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).

Avui, quatre dècades després, comptem amb tot un ecosistema d’institucions i organismes que ens proporcionen coneixement sobre els més variats aspectes de la vida a la metròpoli, que inclou una administració com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que dona servei a 36 dels municipis metropolitans. Cada cop més, però, les diverses anàlisis apunten, com fa el nostre Compromís Metropolità 2030, a considerar que el territori metropolità real abasta com a mínim les comarques de la vegueria de Barcelona, irrompent amb ímpetu diferent, però de manera progressiva i constant, a les vegueries de l’entorn.

Imagen

Sabem, i fa temps que ho discutim a tort i a dret, que no és gens senzill trobar una fórmula adequada per governar aquest territori tan dinàmic i canviant, i no només perquè sigui en sí mateixa una tasca tècnicament i administrativament complexa que no es pot considerar que estigui 100% resolta en cap dels models que es poden trobar a nivell internacional. També perquè hi té un gran pes el factor del poder polític, que fa complicat aprofundir en el debat, ja no diguem fer propostes concretes, especialment en un context de gran fragmentació i polarització com l’actual.

En qualsevol cas, l’acord a què van arribar les institucions i els actors econòmics i socials que conformen el PEMB a través del Compromís Metropolità 2030 va ser el d’emplaçar a l’administració amb major responsabilitat en aquests assumptes, la Generalitat de Catalunya, a definir en l’horitzó del final de la dècada com a mínim les bases per a una governança de tot el territori català que respongui millor a la situació i els reptes del segle XXI. En els mateixos termes es va pronunciar l’alcalde de Barcelona, president de l’AMB i del Consell General del PEMB en una conferència davant de representants empresarials en començar el seu mandat.

Falten només quatre anys per al 2030 i, a més, el Compromís Metropolità 2030 arriba enguany a l’equador del seu període de vigència, de manera que sembla pertinent fer un repàs a les diverses qüestions que poden incidir en els propers dos anys en què el debat sobre la governança metropolitana pugui desenvolupar-se en condicions per tal d’arribar a fer realitat la demanda anterior.

En primer lloc, no es pot obviar de cap manera la situació del món en general i en particular la batalla geopolítica en la qual ens trobem immersos, especialment pel que representa d’amenaça per a l’estabilitat a Europa. L’enquistada guerra a Ucraïna, les pretensions de Donald Trump respecte a Groenlàndia, el gir generalitzat dels governs dins i fora de la UE cap a posicions extremadament nacionalistes, per utilitzar l’apel·latiu més suau, són, entre d’altres, factors que en qualsevol moment poden activar una reacció en cadena d’esdeveniments de conseqüències imprevisibles, també sobre el rol de les ciutats i les aglomeracions metropolitanes dins el panorama global.

És en aquest context cal preguntar-se per com s’ha de preparar Catalunya i, en particular, la seva principal metròpoli. El Govern tot just ha començat els treballs per a la revisió del Pla territorial general aprovat el 1995, que ha de posar les bases precisament de l’ordenació del territori català i, en darrer terme, hauria de condicionar-ne l’organització administrativa. Esperem que el procés no s’eternitzi i que els instruments de planejament que se’n derivin siguin prou àgils per fer front a les transformacions que hi vagin associades. En tot cas, seria interessant conèixer com més aviat millor els grans traços del dibuix que hauria de tenir la Catalunya de mitjan segle i aclarir si això de la Catalunya dels 10 milions és una hipòtesi, un objectiu o un escenari no desitjat.

Parlant de processos eterns, en els propers dos anys hauria d’aprovar-se definitivament el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), que es cou des de fa més d’una dècada. Cal destacar que a la celebració aquest 2026 del fet que Barcelona és Capital Mundial de l’Arquitectura també hi podrem afegir la celebració del 50è aniversari del Pla General Metropolità (PGM) que inesperadament encara determina els principals aspectes urbanístics del cor de la metròpoli. Seria ja sens dubte el moment de passar de pantalla.

Així, serà dels nous governs locals que sorgeixin de les eleccions de maig del 2027 de qui dependrà que el no gaire senzill trànsit del PDUM al veritable substitut del PGM, el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità, es faci amb la celeritat requerida. El fet que quedin fora d’aquesta planificació els municipis metropolitans de fora de l’AMB, en particular els que en són més adjacents, només es podrà compensar mínimament si els conceptes i les eines que se’n derivin són compartides, o almenys compatibles, amb les que s’emprin per al procés de revisió del planejament per tota Catalunya.

Mencionar les eleccions municipals del 2027, les properes en el calendari electoral vigent, ens porta a adonar-nos que ens trobem en un període de temps inusualment llarg, pel que ha estat l’última dècada, sense acudir a les urnes. Tot i així, els equilibris, malabarismes i exercicis de supervivència del govern de l’Estat poden no ser suficients per esgotar la legislatura (tardor del 2027) i acabar avançant-se així l’inici d’un nou cicle electoral. Una altra vegada hem de parlar d’una potencial reacció en cadena, tant per com els resultats podrien afectar el mapa polític de cara a les municipals com per com es podrien reconfigurar majories al Parlament de Catalunya i, en darrer terme, haver d’anar també a les urnes autonòmiques abans d’hora.´

Imagen

I, amb tot plegat, ens trobem que, a mesura que s’apropen aquestes eleccions municipals, i a l’empara de l’enrarit clima polític, comencen a sorgir postures del tipus “el meu municipi primer” que poden portar a que cadascú acabi fent la seva. Una postura que si ja és perjudicial quan s’adopta en àmbits com l’urbanístic o l’econòmic, encara ho és més si anem al terreny dels drets socials.

Cal tenir en compte, però, que avui en dia, per molt que es vulgui treure pit de l’autonomia local, no hi ha ajuntament que se’n pugui sortir sense la col·laboració amb els municipis i territoris del voltant i encara menys en un entorn metropolità. Una altra cosa és que els discursos distanciadors s’imposin de manera populista i serveixin per capitalitzar el malestar d’una part de la societat de cara a l’obtenció de vots.

Els escenaris, en definitiva, no semblen gaire encoratjadors. D’una banda, les urgències solen relegar sempre aspectes estructurals i complexos com el planejament territorial al capdavall de les prioritats, malgrat que siguin decisius per evitar urgències futures. De l’altra, cal un clima força més d’entesa per fer front a grans reptes de país, com és aquest de la seva articulació.

La conjuntura i el futur immediat, doncs, reclamen més que mai l’existència d’espais que facilitin la col·laboració entre administracions i entre aquestes i la resta de la societat, que estiguin al marge de l’escenificació i que posin el focus en el llarg termini. I és que ens cal realment mirar endavant perquè la temptació de deixar-se portar pels successos immediats és massa gran.

Un d’aquests espais és, com fa quatre dècades, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, mentre que l’agenda de mitjà i llarg termini que ha d’orientar aquest treball conjunt, l’única amb objectius i mesures concretes que existeix ara com ara per a la ciutat dels cinc milions, és el Compromís Metropolità 2030, elaborat amb la participació i l’acord d’un ampli ventall d’actors de tota la regió metropolitana.

Des d’aquest esperit col·laboratiu que ens és inherent al PEMB seguirem treballant en positiu per superar les dificultats que puguin venir per al progrés de la nostra metròpoli. I ho farem, com sempre, al costat de totes les institucions i organitzacions que vulguin mirar més enllà de les incerteses del present i construir el millor dels futurs possibles.